Vicenç Garcia: 40 anys comandant la factoria del futbol sala

24/07/2014 – El president de Marfil Santa Coloma fa balanç dels 40 anys d’història del club, explicant com va començar tot i analitzant els millors i els pitjors moments de l’entitat.

Després de 40 anys presidint el club, Vicenç Garcia està esgotat, o bé preparat per continuar molts anys més?

Bé, esgotat no és la paraula. Sí que hi ha moments complicats, però tot ells es compensen amb situacions positives, com les que hem tingut aquesta temporada. Tot això fa que tornis a agafar empenta per continuar fent els sacrificis que faig per tal de tirar el club endavant.

Com vas conèixer el futbol sala?

La primera vegada que vaig jugar-hi va ser en un partit que no va ser ni de futbol sala al cent per cent. Fa tants anys que quasi ni ho recordo. Va ser en una pista descoberta de Santa Coloma, durant els anys 60. Una selecció de jugadors, algún d’ells fins i tot que jugava a primera divisió, doncs va jugar un partit promogut per l’entrenador de la Gramenet d’aleshores, en Lluís Aloy. Allò no era ni futbol sala. El futbol sala de veritat el vaig conèixer en el primer torneig Meyland que es va fer a Barcelona. Vaig anar a veure algun partit i la temporada següent ja vam apuntar a l’equip de l’empresa.

Per quina raó es va decidir crear un equip de treballadors d’Industrias García? Potser per fer grup?

Una mica sí. Jo amb 28 anys em vaig treure el carnet d’entrenador per entrenar a juvenils. Des del 1973 fins al 1975 vaig estar entrenant als alevins del Barça i al Llefià a Primera Regional. A mi l’esport sempre m’havia agradat i quan vaig deixar de jugar, doncs em vaig decidir a treure el títol. Vaig arribar a tenir el carnet d’entrenador de regional, o de Tercera Divisió, no ho recordo. Sempre volia estar vinculat a l’esport, però va arribar un moment que el Barça ens va començar a exigir molta més disponibilitat per entrenar.

En aquells temps el negoci tot just començava i jo havia de dedicar tot el dia a l’empresa. Recordo que al principi entrenava als alevins dos dies a la setmana, però després Laureano Ruiz, que era qui portava les categories inferiors del Barça, va voler que tots els entrenadors ajudéssim a més equips. Jo no podia anar a entrenar cada dia i llavors ho vaig deixar. Al no poder fer res d’esport, es va decidir muntar un equip de futbol sala per participar als campionats de la Meyland.

En quin moment vas veure que un equip d’oci es podia acabar convertint en professional?

Doncs, la veritat és que fins que no vam estar a Divisió d’Honor no vaig ser conscient que això podia anar de debò. ‘I ara què fem?’ ens vam plantejar aleshores. Aleshores el futbol sala tot just naixia a Espanya i, a més, va coincidir amb una època de l’empresa en la qual hi havia treballadors que eren molt bons jugadors. Crec que vam aconseguir set o vuit ascensos consecutius fins a arribar a Divisió d’Honor. El partit de l’ascens a Divisió d’Honor el vam jugar a casa contra el Gran Via. Havíem de guanyar, perquè amb un empat pujaven ells. Vam guanyar per un gol.

Després d’allò, fins que no vam estar dos o tres anys jugant a la màxima categoria, no vam saber com gestionar tot allò. Eren altres temps. Els jugadors no cobraven en quasi cap club. Simplement s’havien de pagar les despeses de desplaçaments i arbitratges, que eren poques. Industrias García va ser l’últim equip de Divisió d’Honor que va pagar als seus jugadors i l’últim equip que va incorporar a un brasiler. A més, durant els primers anys, jo vaig decidir que tots els futbolistes havien de cobrar el mateix. Sense distincions.

I quan cobraven, per curiositat?

Doncs em sembla que van començar guanyant unes 10.000 pessetes al mes. Al cap d’un temps vam posar unes primes per partit guanyat, i després, es va arribar a un límit de 30.000 pessetes al mes. Després ja hi va començar a haver distincions entre jugadors.

Quina era l’atmosfera que envoltava el futbol sala a la Santa Coloma de finals dels 70 i principis dels 80?

L’esport a Santa Coloma sempre ha estat un tema complicat, perquè com és normal, si no hi ha victòries i títols costa que la gent s’enganxi. En aquella època, esports com l’handbol, l’hoquei i el bàsquet van començar a anar a menys, i per sort a nosaltres ens va passar el contrari. Les entitats esportives es van trobar sense ajudes econòmiques i tot es va complicar. Nosaltres quasi bé ens vam quedar sols i vam aconseguir ser l’únic equip que començant en la categoria més baixa va ser capaç d’arribar a la lliga de més nivell.

La consolidació d’Industrias García va ajudar a la formació de més equips de futbol sala?

Crec que veient el nostre creixement, altres entitats es van animar a fer el pas. Clubs com Las Palmas, que al cap d’uns anys es va fusionar amb La Unión, van començar a funcionar. Inclús en moltes ocasions les tres entitats havíem parlat de fusionar-nos, i vam estar a punt de fer-ho, perquè jo tenia molt bona relació amb en Virgilio, l’ànima mater de La Unión. Si ell no hagués marxat del club, ens hauríem fusionat. A banda d’ells van néixer altres entitats, com la PB Gol 3000. A partir d’aleshores es va crear un caliu de futbol sala a la ciutat que va acabar convertint Santa Coloma en el bressol del futbol sala català i espanyol.

Quin va ser el factor diferencial per passar a ser un equip d’elit?

Penso que un jugador en concret. L’arribada d’en Fali va marcar una època pel club i ens va fer arribar a Divisió d’Honor. Ell va marcar el camí de l’entitat des de l’inici. Ell va arribar a Industrias igual que altres jugadors com en Duran, l’Agustín, etcètera. Era un treballador de la fàbrica, que compaginava la seva feina amb la pràctica del futbol sala. En Fali era un autèntic jugador de carrer, d’aquells diferents de veritat. Avui en dia encara segueix treballant a l’empresa.

Si un gran inversor volgués comprar el Marfil et plantejaries la venda del club?

Si m’asseguressin que l’equip es quedaria a Santa Coloma, doncs segurament sí. Són molts anys, molts esforços i molta dedicació i arriba un moment que un es cansa. Si l’equip hagués de marxar de la ciutat, doncs ja seria una decisió més difícil, però segurament la meva resposta es decantaria més pel sí que pel no. Aquesta temporada un altre municipi volia que portéssim el seu nom, però la quantitat econòmica que ens oferia no ens solucionava res. Per quatre duros no vendré el nom de Santa Coloma. Mai a la vida.

D’aquests 40 anys quins moments bons i dolents recordaràs per sempre com a president?

Moments bons n’hi ha hagut molts. El primer que recordo no és cap ascens. Quan jugàvem a Territorial Catalana vam arribar a la final de la Copa Catalunya, i ens vam enfrontar la Palma de Cervelló, un dels dos equips catalans que aleshores jugava a Divisió d’Honor. Aquella final, jugada a Sant Sadurní d’Anoia, va ser heroica, perquè al descans perdíem per 4 a 0. A la segona part vam empatar a quatre i a la pròrroga vam marcar el 4 a 5 que ens va donar el títol.

Després un altre gran moment va ser la temporada que vam arribar a la final de la lliga. L’any següent vaig estar a punt de deixar el club, per tant va ser un moment delicat. Al final, la pressió que vaig rebre em va fer fer marxa enrere. Un altre record dolent és el descens a Segona Divisió, tot i que estavem preparats per entomar-ho. Va ser l’any que va marxar en Marcelo i que va venir en Jarico com a entrenador, un tècnic que havia aconseguit molts títols.

Jo li vaig dir: ‘Amb la plantilla que tenim, si portem a dos brasilers bons mantindrem la categoria. Si fitxem a dos brasilers que no dónen bon resultat, tenim números per baixar’. I així va ser. Per sort, l’alegria de pujar novament no va trigar gaire i l’última temporada ha estat a l’alçada de les millors de la història de l’entitat.

L’equip que Marfil té actualment és un dels millors que recordes?

Sí. A banda de comptar amb diversos jugadors contrastats, la tasca de Xavi Passarrius ha permès fer un equip de debò. Tots els jugadors formen una família i crec que comencen a guanyar els partits durant la setmana, mantenint contacte fora de la pista i durant els entrenaments i viatges. Aquesta també va ser la clau de l’any que vam arribar a la final de la lliga.

Tenir a dos brasilers contrastats, l’Álex i el Marcelo, i a diversos jugadors joves amb molta progressió. Ara estem repetint la història i hem recollit el treball fet en els darrers quatre o cinc anys i crec que la plantilla actual és la més competitiva que ha tingut el club després de la que va arribar al final de la lliga.

Quins han estat els tres jugadors que més han marcat la història de Marfil?

Per una banda, Fali és indiscutible. Després, crec que Marcelo ha marcat una època amb nosaltres. També podria anomenar a Javi Rodríguez i Óscar Redondo, i sobretot en els temps més pròxims a Dani Salgado. Ha tornat amb nosaltres i ens ha ajudat molt en tot. És el líder.

Un pavelló nou és un dels somnis de Vicenç Garcia?

Més que un somni és una altra cosa. És una espina que tinc clavada. L’any que vam arribar a la final de la lliga, l’alcaldessa de Santa Coloma, Manuela de Madre, es va comprometre davant de Javier Lozano afirmant que en dos anys tindríem una pista nova. Han passat els anys que han passat i aquest pavelló no arriba. La nostra supervivència a mitjà termini passa per tenir un pavelló nou en condicions i que el puguem gestionar nosaltres.

La nostra base ha de poder entrenar en condicions, no com ara, que entrenen a vegades en pistes descobertes i en mal estat. Equips com el Barça han crescut molt en els darrers anys i la nostra força és la base. Hem de mantenir i cuidar als joves per treure’n profit pel primer equip. Sé que aquest pavelló no arribarà ni en un any ni en dos, però m’agradaria que es posés fil a l’agulla perquè aquesta nova pista de Can Zam sigui una realitat. Els plànols estan fets, però s’han d’indemnitzar a diverses famílies que viuen allà.

T’imagines guanyar un títol important amb el Marfil?

Bé, fa dos estius ja ho vam fer, guanyant la Copa Catalunya contra el Barça. Aquest any ho tornarem a provar. En competicions de llarga durada és molt difícil, però també era impensable eliminar a Interviu i a Playas de Castellón l’any que vam quedar subcampions. Estic seguir que lluitarem a totes per poder estar entre els millors.

El president de Marfil Santa Coloma fa balanç dels 40 anys d’història del club, explicant com va començar tot i analitzant els millors i els pitjors moments de l’entitat.

ARTICLES SIMILARS

COMENTARIS

SEGUEIX-NOS

3,747FansAgradda
1,364SeguidorsSeguir
3,315SeguidorsSeguir
17SubscriptorsSubscriure

INSTAGRAM