spot_img
spot_img

Segura: “La disciplina de Padú va ser el millor que em va passar”

23/04/2015 – El jugador de Marfil Santa Coloma repassa els seus 10 anys de carrera professional defensant la samarreta del club que el va convertir en futbolista.

Avui es compleixen 10 anys des que vas debutar a Divisió d’Honor. Va ser el 23 d’abril del 2005, a casa contra Lobelle Santiago (3-6). Després de superar els 300 partits amb Marfil, Albert Segura se sent orgullós de la seva trajectòria?

Sí, la veritat és que sí que estic satisfet. Recordo que l’any que vaig debutar el primer equip anava malament. Va ser la temporada del descens a Segona. Jo no m’esperava debutar. En aquell partit vaig anar convocat i, de sobte, l’entrenador em va cridar per sortir. Vaig passar nervis, però després del partit el míster em va donar l’enhorabona. La veritat és que no canviaria res del meu pas per Marfil. Porto deu anys al primer equip i penso que ho he donat tot per aquest club.

Com s’afronta la final de Copa del Rei, tenint en compte que és una de les cites més importants de la història de l’entitat?

Bé, jugar una final és una cosa que cap jugador d’aquesta plantilla ha viscut. Realment, ho afrontem amb bastanta normalitat. Des que ens vam classificar no hem deixat de pensar en aquest dia. Estem molt il·lusionats i només pensem en guanyar. Per un club com Marfil és molt difícil arribar a una final. Aquest és el nostre objectiu: guanyar com sigui.

Les semifinals de lliga de l’any passat i arribar a la final de Copa demostren que Marfil ha crescut com a club?

Jo crec que sí. S’ha millorat. En els últims tres anys s’ha vist un canvi important. Crec que els jugadors de la casa s’han consolidat i que s’han fet grans incorporacions. A més, el nivell de la lliga també ha baixat bastant. No és comparable al de fa cinc o sis anys, quan quasi cada equip tenia a tres brasilers espectaculars. Molts equips han baixat el nivell, mentre que Marfil s’ha mantingut i ha millorat.

Després de baixar, Marfil passa tres temporades a Segons fins que torna a recuperar la seva plaça a la LNFS. Van ser difícils aquells tres primers anys de professional a Segona Divisió?

Van ser molt complicats. La Segona Divisió no enganxava al públic i tothom estava molt desil·lusionat perquè l’equip havia baixat de categoria. Recordo que quasi no venia gent a veure’ns jugar. A més, era una categoria difícil perquè hi havia grans equips en els tres grups i calia jugar un play-off final complicat. La veritat és que l’afició es va tornar a enganxar en l’últim any, quan va veure que es podia pujar de nou. Va ser difícil perquè tothom creia que Marfil era sempre favorit per l’ascens, però després no es demostrava.

El nivell d’aquella Segona Divisió era molt alt?

I tant! Jo crec que era comparable al nivell que hi ha ara a Primera. Torno a repetir. El nivell de Primera ha baixat molt i en aquells anys a Segona hi havia grans equips i bastants recursos econòmics. Els pressupostos eren molt més elevats i hi havia molts més brasilers. Recordo, per exemple, que el Montcada va arribar a tenir a cinc o sis internacionals.

Personalment, creus que et va anar bé començar jugant a Segona?

Penso que sí. En aquella època fins i tot el Barça estava a Segona. Crec que em va anar bé perquè, sent jove, vaig poder tenir molts minuts. El club va donar l’oportunitat de fer el pas al primer equip a alguns jugadors que veníem de guanyar el campionat d’Espanya juvenil. Choco, Gordillo, Rubén, que era porter, i jo vam poder pujar i vam estar alguns anys junts. En el meu cas, crec que si hagués començat jugant directament a Divisió d’Honor m’hauria costat molt més arribar fins aquí.

Durant aquell temps, la ciutat va estar una mica desconnectada del futbol sala?

S’ha de reconèixer que sí. Quan venia el Barça, el pavelló s’omplia més pel tema del derbi, però amb els altres equips venien quatre persones. L’ambient era molt fred i ni els veïns ens coneixien. Anaves passejant pel carrer i ningú et deia res. Ara és tot el contrari. Tot i la mala temporada, la gent segueix molt il·lusionada amb la final.

Quines van ser les claus de l’ascens?

Mira, recordo que vam quedar quarts a la lliga regular i que ningú apostava ni un euro per nosaltres. Padú va tenir la idea d’entrenar al màxim el porter-jugador. Cada dia entrenàvem l’atac de cinc i en els partits l’utilitzàvem molt. Potser al minut quatre ja començàvem a atacar amb el porter-jugador.

Així vam arribar al partit decisiu contra el RAM León. Ells ens havien guanyat en els dos partits de lliga i la veritat és que tenien un gran equip. Des del primer minut vam sortir amb el porter jugador, vam poder fer dos o tres gols i acabar guanyant. En la tornada casa vam canviar d’estratègia, però la veritat és que el pavelló estava a rebentar. Crec que ha estat el cop que més gent he vist animant-nos.

Ara ja no es veu això d’utilitzar el porter-jugador des de l’inici…

Doncs no. És bastant d’estil brasiler. De tota manera, jo estic convençut que si no arribem a utilitzar-lo des del principi a León no hauríem aconseguit pujar de categoria.

Com va ser jugar un play-off d’ascens sent tan jove (Segura tenia 20 anys)?

Mira, abans de jugar l’eliminatòria final vam haver d’eliminar al Boadilla. Sempre recordaré que vam perdre el primer partit, però que l’equip es va poder recuperar i guanyar els dos següents. Quasi tothom ens donava per morts, però després també vam ser capaços d’eliminar al RAM León.

Com era Padú? Quin caràcter tenia?

Era de caràcter fort. La veritat és que no parlava gaire amb els jugadors. Era de poques paraules i una persona molt seriosa. Només amb una mala mirada ja sabies que et tocava marxar a la banqueta. Tots els jugadors ho donàvem tot, perquè si no ho feies era impossible jugar. Tàcticament, també era molt bo, i et demanava sempre coses molt concretes. Si no les feies, no et deia res. Simplement t’asseia a la banqueta. La veritat és que no ens donava gaire llibertat.

Parlem, doncs, d’un estil bastant diferent del que té Xavi Passarrius?

Sí. En Xavi ens dóna unes premisses molt clares a nivell defensiu, però en atac deixa que el jugador estigui més alliberat. Inclús si els futbolistes veiem una cosa que no ens agrada, podem parlar amb ell i comentar cada punt de pista. Amb Padú això no era així. Era totalment el contrari.

Creus que per un jugador jove com tu en aquella època, Padú va ser el millor entrenador possible?

Jo crec que la disciplina de Padú va ser el millor que em va passar. Ho noto bastant, per exemple, comparant-me amb els joves que ara estan pujant al primer equip. Tenen quasi la mateixa llibertat que els veterans i penso que, al final, si et diuen ‘Fes això i ja està’, el jugador en surt beneficiat. Per a un jugador jove, entrenar amb Padú era molt complicat. Jo mateix vaig marxar a casa plorant moltes vegades. Era molt dur, però t’acabaves fent fort. Crec que totes les coses que he après les dec a Padú. Em va ensenyar a ser professional.

Tan dur era aquest entrenador?

Si, i tant! Els entrenaments eren partits d’hora i mitja. Menys quan treballàvem amb el preparador físic, totes les sessions eren partits. A més, recordo que entrenàvem cada dia a les vuit del matí. Arribar al pavelló a l’hivern i a primera hora era bastant complicat, i més si després ens passàvem tota l’estona corrent sense parar, fent pressió a tota la pista, i practicant el porter-jugador. De totes maneres, Marfil està a Primera gràcies a Padú. Sempre ho he pensat.

Des que Marfil recupera la categoria, gairebé s’ha passat d’estar sempre lluitant per no baixar a estar quasi obligat a ficar-se entre els vuit primers. Com has viscut aquest canvi?

Ha estat complicat, perquè el club sempre havia estat acostumat a lluitar per mantenir-se a Primera. Tot va seguir així fins que va arribar un any on es va fitxar a Dani Salgado, a Óscar Redondo i a Héctor. Es va fer una gran plantilla i l’equip es va classificar per la Copa. Amb aquells resultats, a Santa Coloma va passar una cosa que sempre passa. Tothom dia: ‘L’any que ve farem Copa, play-off i semifinals’. L’entorn ens va posar bastanta pressió a sobre, perdent de vista que som un equip humil. És difícil, perquè ara sí que tenim equip per lluitar amb els millors, però anys enrere no, i a vegades també ens ho exigien.

La teva experiència et diu que les decepcions d’aquest any han vingut per diversos motius o només per les lesions?

Jo crec que hi ha hagut un cúmul de situacions. Vam acabar una temporada brillant jugant d’una determinada manera. Després, la pretemporada no va ser gens bona per culpa de les lesions i l’equip va anar arrossegant problemes. A més, com és lògic, Dani Salgado va tornar amb nosaltres, però no ho va fer al cent per cent. Crec que a l’equip li va costar tornar a adaptar-se al joc, perquè depenem molt d’ell en atac. Els primers mesos van ser molt durs, perquè la gent no estava contenta. Veníem a entrenar enfadats perquè no ens sortia res. Això influeix molt.

El factor més important, doncs, ha estat el psicològic?

Penso que no només ha estat un tema físic. Psicològicament ens ha afectat veure que, amb un equip millor que el de l’any passat, no hem pogut ni acostar-nos als números que es van fer. És més. Si a principi de temporada algú ens diu que acabaríem la lliga vuitens, ningú ho hauria signat.

Tot i portar tota una vida a Marfil, Albert Segura és nascut a Badalona. Com vas començar a jugar a futbol sala?

Sí sóc de Badalona i encara hi visc. Sóc del barri de Pomar. Jo vaig començar a jugar a futbol onze al CF Badalona. Hi vaig estar dos anys, però m’avorria molt al camp, perquè no es podia tocar gaire la pilota. Vaig deixar-ho i vaig començar a jugar a l’escola, al col·legi Sant Jordi de Badalona. Recordo que l’entrenador que tenia a l’escola va acabar fitxant per Marfil, just l’any que el primer equip va disputar la final de la lliga (1999). El meu entrenador em va convidar a veure la final a l’Olímpic de Badalona, dient-me que jo jugaria a Marfil l’any següent.

Com van ser els primers anys al planter de Marfil?

Difícils. Llavors, jugar a les categories inferiors de Marfil era com fer-ho a les del Barça d’ara. Es guanyava absolutament tot i els jugadors que hi havia eren espectaculars. A més, jo vaig arribar sent Infantil de primer any i havia de jugar amb gent més gran. Quan vaig arribar a Juvenil de primer, quasi marxo del club.

Vaig tenir sort, ja que Txus Lahoz va evitar que em fessin fora, dient que era un jugador petit, però vàlid. Al final, Marfil va decidir que em quedava i al segon any de juvenil ja era el capità. Vam guanyar el campionat d’Espanya i després ja vaig fer el salt al primer equip. Encara ara, l’entrenador de la meva etapa Juvenil encara em fa bromes recordant-me que quasi em fa fora.

Com ha canviat el planter de Marfil amb l’auge del FC Barcelona?

Buf (sospira). Tot ha canviat molt. Quan jo era petit, totes les categories de Marfil arribaven als campionats d’Espanya. Hi va haver un any que tots els equips inferiors vam arribar a la final. Sincerament, a mi em fa molta ràbia veure a Marfil lluitar per una quarta o una tercera posició. Em fa pena pels nens, però cal tenir clar que el Barça és el Barça. Han invertit molts diners. A mi em fa ràbia veure com ara ja no surten tots els jugadors d’aquí.

Vas ser conscient en algun moment que podies ser professional?

Doncs no. Fins que no em vaig veure al despatx de Vicente Garcia signant el meu primer contracte de quatre anys no ho vaig pensar. Simplement em dedicava a passar-m’ho bé. Quan va acabar la temporada, em van cridar un dia a la fàbrica i em van plantar el contracte al davant. Sincerament, no el vaig quasi ni llegir detalladament. El vaig firmar perquè vaig veure que el futbol sala podia ser la meva feina. A més, en aquella època es pagava molt bé. Em van acompanyar els meus pares, però fins a la pretemporada no vaig ser conscient que començava a ser professional.

Per acabar, et plantegem un petit test. Quina és la pista i l’afició que més t’han impressionat (sense comptar la de Marfil)?

Segurament em quedaria amb la pista i l’afició del Pozo Múrcia. Crec que a Múrcia es viu el futbol sala. Sempre que hi anem veus a tot el pavelló animant al màxim.

Qui és el millor company que has tingut?

Sense cap dubte, Rubén, el capità. Portem deu anys junts. Quasi sempre hem estat companys d’habitació, igual que amb Adolfo.

El teu gol més recordat?

Mai he estat un jugador de molts gols… Em quedaria amb el que vaig marcar al Palau Blaugrana durant la temporada del retorn a Divisió d’Honor. Encara ens entrenava Padú i, a falta de dues jornades, estàvem quasi descendits. Necessitàvem tres punts i havíem de jugar contra el Barça fora de casa i contra el Cartagena de Sergio Lozano. Va manar al Palau i vam guanyar (0-2). Jo vaig fer el segon gol i finalment l’equip es va salvar.

Quin és el jugador que t’ha costat més defensar?

Alemao. Era impossible treure-li la pilota.

Ja per finalitzar. Quina és l’anècdota més especial que recordes d’aquests deu anys al primer equip de Marfil?

Bé… Crec que sí que la puc explicar. És sobre Eulogio. M’agrada recordar-lo. Va ser una nit que tot l’equip va decidir anar a prendre alguna cosa a un pub de Badalona. Vam avisar a l’Eulogio i al cos tècnic. La veritat és que veure’l allà al bar, ballant amb les noies joves i tal… Va ser espectacular. Tothom s’ho va passar molt bé i ell crec que també. L’Eulogio va acabar tan cansat que el vam haver de portar a casa (riu).

ARTICLES SIMILARS

COMENTARIS

SEGUEIX-NOS

3,747FansAgradda
1,364SeguidorsSeguir
3,315SeguidorsSeguir
17SubscriptorsSubscriure

INSTAGRAM