19/12/2013 – El capità de Marfil analitza la seva trajectòria futbolística després d’arribar als 300 partits de lliga amb l’esquadra colomenca.
Amb 33 anys i encara molt futbol sala a les botes, Rubén González ha entrat a la història de l’entitat presidida per Vicente García. Contra Burela, el tanca natural de Santa Coloma va arribar als 300 partits de lliga vestint la samarreta de Marfil, cosa que mai hagués imaginat.
Rubén va aterrar a Marfil la temporada 2004/2005, debutant el 4 de setembre del 2004 contra Playas de Castellón. Després d’un primer any intens i de molt aprenentatge, el tanca va viure el descens de l’equip a Divisió de Plata.
Lluny de decidir marxar, Rubén va guardar fidelitat al club que havia apostat per ell i ja en el seu segon any va agafar un braçal de capità que ja mai va deixar.
Amb el respecte de companys, directiva i afició més que guanyat, Rubén González ens dóna algunes pinzellades de tota la seva experiència en el món del futbol sala. El tanca resta importància a un fet rellevant per un club com Marfil: que un jugador superi la xifra de 300 partits de lliga.
La temporada que vas fitxar per Marfil l’equip va perdre la categoria. Què et va fer quedar-te a Santa Coloma?
La veritat és que va ser un pal molt dur. Era jove i tenia moltes ganes d’agafar experiència a Primera Divisió, però em vaig sentir en deute amb Vicente, el president, i amb el club, perquè m’havien tractat molt bé i estava jugant a casa. Per això vaig decidir quedar-me i lluitar per retornar a Marfil allà on es mereixia estar.
Quan vas arribar a Marfil, vas pensar que aquest era un club ideal per estar-hi molts anys?
Mai m’havia plantejat això. Jo estava convençut que hi estaria bé, perquè jo sóc de Santa Coloma i sempre t’identifiques més amb el club de la teva ciutat, però mai vaig imaginar que hi estaria tant temps.
Després de tants anys d’entrenaments i partits, és difícil seguir motivat cada dia per rendir a màxim?
Per res del món. No tothom té la sort de poder treballar fent allò que més li agrada i en el meu cas és així. El futbol sala és un esport no tan majoritari com d’altres i en molts casos és més un hobby que una altra cosa. La gent hi juga sense cobrar un duro, i jo m’hi puc dedicar professionalment.
Per tant, per mi és un al·licient poder ser professional i per això sempre encaro cada dia amb ganes. Mai he tingut la sensació de relaxar-me o deixar-me anar i menys ara, tal com estan les coses.
Ha canviat molt Marfil en aquests darrers deu anys?
Jo diria que ha canviat poc. Al capdavant del club hi ha la mateixa persona, en Vicente García, que és qui pren les decisions i posa els diners necessaris perquè Marfil pugui competir amb els millors de la lliga. Si ha anat bé així, no tindria gaire sentit canviar gaire.
L’equip aquest any ha fet un gran salt de qualitat. A què es deu això?
Penso que és perquè els jugadors joves que tenim s’estan consolidant com a jugadors importants de la lliga, i molts d’ells han fet un salt de qualitat. Això ha ajudat a l’equip a competir millor. Crec també que el nivell de la lliga s’ha igualat molt, exceptuant els tres grans, i que de cop et pots veure quart quan això semblava impossible fa anys.
També he de dir que el fet de no gastar diners en fitxatges i apostar per jugadors de cantera també té un valor. Les èpoques dels grans sponsors ja s’han acabat. Menys Inter, Barça i Pozo, la resta estem en aquesta situació i així seguirem. Ha quedat demostrat que els joves ho poden fer bé.
La LNFS ha sigut una competició responsable durant l’última dècada?
Home, potser anys enrere es va viure una etapa de descontrol. Crec que ara les coses estan canviant cap a millor, perquè l’estructura de la competició és més seriosa. Els equips que tenen grans deutes ja saben que possiblement no podran competir i que s’ha de fer una bona gestió perquè la lliga tingui futur.
Per un jugador de 33 anys com és el teu cas, què suposa que el teu club et renovi per dues temporades?
Home, la veritat és que em va sorprendre bastant, perquè el normal seria fer-ho any a any. Porto molts anys al costat de Vicente García i tots dos sempre hem tingut la mateixa idea. Que la meva carrera esportiva acabi aquí, a Santa Coloma. A mi m’agradaria seguir sempre que pugui vinculat a Marfil perquè és casa meva.
Veient les prestacions que està oferint Marfil aquesta temporada, creus que sou un rival temible i que ningú vol a la Copa?
Home no sé si som un rival temible, però incòmode segur. Hem demostrat que a un partit podem complicar-li la vida a tothom, inclús als tres grans. No penso que hi hagi gaires rivals que ens vulguin a quarts de final.
Creus que el teu caràcter casa amb el d’un entrenador? T’ho has plantejat?
Mai m’he plantejat el tema de ser entrenador. Sí que he portat a nens de futbol base, però no m’he imaginat entrenant a un Primera Divisió. Personalment, m’he vist sempre més vinculat en temes de coordinació i gestió. Sempre m’he dit que m’agradaria seguir dins de l’estructura de Marfil o lligat al futbol sala d’alguna manera.
Veurem a Rubén celebrant el partit de lliga 400 amb Marfil?
Això mai es pot dir (riu). La veritat és que intento sempre no pensar més enllà del pròxim partit. De totes maneres crec que em queden bons anys de futbol.
Quin jugador internacional i nacional t’han impressionat més en una pista de futbol sala?
Potser a nivell internacional diria a Paulo Roberto. Quan jo començava la meva carrera ell dominava aquest esport i tenia una qualitat i una capacitat de decidir partits que pocs cops he vist. Com a jugador nacional em quedo amb Jordi Torras. A banda de les seves qualitats i de tots els títols que ha guanyat, som molt amics.
Com es percep cada dia l’ambient de futbol sala que hi ha a Santa Coloma?
És molt maco, sobretot quan l’equip té bons resultats com aquest any. Sempre que l’equip ha funcionat l’afició encara està més implicada. Aquest any la gent ens para més pel carrer, et pregunta coses dels partits i et dóna ànims. Al pavelló l’assistència ha augmentat i m’agrada veure com a la ciutat hi ha molts equips i gairebé en cada escola es juga a futbol sala.
