26/10/12. Un grup de jubilats crea la Colla de la Palmera, arran de trobar-se cada dia a la mateixa hora a la plaça de la Vila. “Junts sumem més de 1000 anys”, diuen entre somriures.
Un bon dia, després de molts altres quedant a la mateixa hora i en el mateix lloc, un d’ells va fer la broma. “Si un dia venen els Mossos d’Esquadra i veuen tot aquest jovent aquí arreplegat pensaran que és una reunió subversiva i no sé si acabarem al quartelillo”. Tots van riure però l’anècdota, que aquell matí va servir per fer petar la xerrada, va ser el punt de partida d’una iniciativa curiosa que ara els identifica. Són prop d’una vintena, tots junts fan més de 1.000 anys i es fan dir la Colla de la Palmera.
“Som els més joves d’una altra colla que s’ajuntava fa anys sota les moreres de la plaça de la Vila”, explica Pep Calvet, colomenc jubilat i un dels artífex de la colla.
El grup es reuneix cada matí abans de dinar a la plaça de la Vila. Ho feien sota les palmeres, però les plagues d’escarabat morrut i l’ocupació d’aquell raconet per altres persones, els han fet moure’s uns metres. Són uns incondicionals i es reuneixen un parell d’hores per parlar d’històries que potser molts, per edat, comparteixen. Només hi ha dos temes que estan prohibits en aquesta colla ben curiosa: la política i les malalties. “Cadascú de nosaltres pot tenir una ideologia diferent i totes són respectables, però preferim no entrar en polèmica per la política. Tampoc es pot parlar de malalties, perquè ja estem prou carregats, nosaltres!”, diu Calvet. “Són requisits necessaris per formar part de la colla”, afegeix picant l’ullet. Tant seriós és el grup que fins i tot tenen carnet propi, com si fossin socis del Barça o membres d’una instal·lació esportiva. Calvet el du a la cartera i l’ensenya a la resta, juntament amb uns poemes que han servit de peculiars estatuts de constitució de la colla. El carnet no té data de naixement, un detall que com tot en aquesta colla també ha estat pensat. “Dir, ‘Tinc 80 anys és un cop molt fort’. En canvi, si dius ‘Sóc de la quinta del 50 un ja no calcula i es dissimula més. Això de la mili passa molt més desapercebut”, comenten. Quan els estómacs parlen, abandonen el punt de trobada. Però no més fins l’endemà. No fallen mai.
