28/04/13. Entrevistem a Segi Bernal, autor de l’exposició “Desenterrant el silenci”
Com sorgeix la idea?
Feia anys que volia fer un documental fotogràfic sobre el drama de les fosses comunes, volia fer-lo a les fosses del Pallars, Catalunya, però em vaig adonar que a Catalunya no hi havia possibilitat. A través d’una professora d’Història, la Queralt Solé, vaig posar-me en contacte amb un grup de familiars que estaven a punt de fer una exhumació a Burgos.
I cap allà.
Sí, vaig estar deu dies fent fotos i l’últim dia de l’exhumació, just quan ja havia tornat a Barcelona, va sortir la figura del mestre Benaiges. Em van trucar els familiars per dir-me que havia ocorregut una cosa molt important: l’últim dia de l’exhumació havia passat un home per la fossa dient que el mestre del seu poble, de Bañuelos de Bureba (Burgos) estava allà.
Canvia l’enfocament de l’exposició?
Sempre havia tingut clar que no volia tractar les fosses de soldats morts en combat, sinó de gent assassinada a la rereguarda per qüestions polítiques, volia tractar les fases d’obertura d’una fossa, però també volia mostrar les altres víctimes, víctimes del franquisme i de la democràcia que encara tenien el seu familiar a una fossa. Eren gent que no havien pogut fer ni el dol. La presència del mestre va significar poder posar cara i ulls a una víctima, a un mestre d’escola.
Estires del fil. Què trobes?
Trobo un personatge ple de vida que feia de mestre a un petit poblet, un home tremendament feliç amb la seva feina que ens porta al món dels nens. Trobo ex alumnes, familiars del mestre, els treballs fets a l’escola durant els dos anys que ell va treballa allà, connexions amb Mèxic. Cada vegada el projecte s’anava fent més gran: anava trobant documents a arxius i se m’apropaven, avis de 90 anys per explicar coses increïbles d’aquell mestre assassinat feia 75 anys.
Què és el que més et va sobtar?
A casa dels Benaiges allà Mont-roig del Camp guarden al fons de l’armari una capseta antiga plena de quaderns escolars publicats entre l’any 1935 i 36. Havien estat fets pels alumnes del mestre Benaiges. Ell feia servir el mètode Freiret, una tècnica pedagògica molt seguida durant la República, que donava la paraula al nen, buscava fer nens lliures, amb esperit crític i reflexiu i tot això recolzant-se sobre la impremta escolar. Un d’aquests quaderns és El Mar: visión de unos niños que no lo han visto nunca. Aquell 36 hi havia la promesa d’anar a veure el mar, però no es va complir. El mestre és assassinat el 25 de juliol de 1936 .
La història ha acabat donant un documental i un llibre.
Sí, me n’adono que això que estic vivint s’ha de gravar, que no val amb fotografies i quatre notes. De fet, fa poc que hem aterrat de Mèxic. Fins allà van arribar els quaderns del mestre. Era important que, a més de gravar les exhumacions es pogués trobar una escola que fes servir el mètode pedagògic Freinet. I l’hem trobada. El més impressionant és que, setanta anys després, hi ha escoles a Mèxic amb quaderns que porten el nom d’Antoni Benaiges sense que ells el coneguin. Això és continuïtat. Crec que sortirà un documental fabulós. Estarà pel juliol.
Ara estàs amb la presentació del llibre. Com va?
Molt bé. El llibre té fotos però també la biografia que ha escrit el periodista Francesc Escribano, la Queralt Solé i el Francisco Ferrándiz. Està molt bé perquè ha compilat molta informació que estava dispersa entre cases particulars, arxius i memòria de les persones que el van conèixer. La història del mestre Benaiges ha tingut molt de ressò i està arribant al públic general.
És tot un homenatge al mestre.
Sens dubte. És una història d’injustícia continuada durant més de 75 anys, Ara nosaltres tenim el deure de restituir la seva memòria. Fa unes setmanes que se li va fer homenatge a Catalunya de la mà del Memorial Democràtic, en breu se li farà un altre al poblet del Burgos on feia de mestre. Amb l’exposició -que ja ha voltat per 12 sales- i el llibre expliquem la seva història i la conclusió és clara: van matar el mestre d’uns nens i era un bon mestre. Restituirem la figura d’aquest home que ho va donar tot per un país millor i de progrés.
La majoria dels teus treballs tenen en comú la crítica social. Quan sorgeix aquest interès?
Sempre m’ha agradat explicar coses a través de la foto. Crec que és una eina que pot arribar a canviar consciències. He tractat el drama dels exiliats sahrauís, els desnonats, el 15M… Sempre intento buscar la justícia social, posar el focus en llocs oblidats.
Has pensat ja el proper lloc on vols fer arribar la teva càmera?
Tinc un projecte en ment, ja iniciat: els últims militants del POUM. Ja havia fet algun viatge a la Catalunya Nord, però és un tema difícil perquè molts d’aquests homes i dones que van viure la revolució i els Fets de Maig ja han mort. Però ara estic concentrat en la història de Benaiges, terra, mar i aire. Exposició, llibre i documental.
