spot_img
spot_img

El despertar de la ciutat adormida

04/11/2015 – Viatgem pels 50 anys d’història de l’atletisme colomenc per entendre quin pes específic ha jugat aquesta disciplina esportiva a la ciutat.

Durant la segona meitat del segle XX, Santa Coloma de Gramenet patiria l’explosió demogràfica més intensa de la seva història. Els plans de desenvolupament iniciats pel règim franquista, els moviments migratoris interns i el fenomen de l’autoconstrucció provocarien que, en només 25 anys (1950-1975), la població es multipliqués gairebé per deu.

La tranquil·la vila de l’època republicana (13.000 habitants) quedaria completament soterrada sota una nova condició: la de gran ciutat. En un context de canvi constant, la increïble metamorfosi demogràfica de Santa Coloma precipitaria el naixement de diferents fenòmens socials paral·lels, i un d’ells seria la popularització de les pràctiques esportives.

Lluny dels clàssics més actuals, com el futbol, el bàsquet o el futbol sala, en aquella ciutat dormitori ara reformada hi hauria un esport que faria vibrar a la major part dels colomencs i colomenques: l’atletisme.

Antonio Amorós (Caudete, 1927), un dels primers grans campions nacionals de la disciplina, aterraria a la riba del riu Besòs a mitjans del segle passat per convertir-se en el motor de l’Atlétiko Santa Coloma, creat el 1965. Només quatre anys abans, l’atleta i entrenador havia fregat la glòria a Nantes, aconseguint un brillant subcampionat al Cross de les Nacions (1961), mundial oficiós de l’època.

Amorós, sens dubte un avançat al seu temps, faria de l’Atlétiko un club referència a tot l’Estat, gràcies a una metodologia d’entrenaments trencadora. “La figura d’Antonio Amorós suposava per l’Atlétiko el mateix que Di Stéfano i Cruyff pel Madrid i el Barça”, reconeixia Joan Antoni Balsera, ex internacional absolut amb Espanya i deixeble del Galgo de Caudete, sobrenom esportiu d’Amorós.

Implantant uns sistemes d’entrenaments individualitzats basats en el control de les pulsacions, els ‘alumnes’ d’aquell Atlétiko Santa Coloma emergent dominarien bona part de les competicions nacionals i es farien notar a l’estranger durant tota una dècada (1975-1985).

Encarna Escudero, per exemple, participaria en sis Mundials de Cross consecutius (1974-1979); Domingo Catalán es proclamaria bicampió del món en la prova dels 100 quilòmetres a Torhout (1987) i Santander (1988), mentre que Jaime López de Egea escriuria pàgines glorioses en els 3.000 metres estatals (1985 i 1986).

Però les distincions i els premis per l’Atlétiko no només arribarien en proves individuals. El club colomenc tocaria el cel a Laredo, el 1982, guanyant el campionat d’Espanya de marató per equips gràcies a una tripleta letal formada per Fernando Francisco, Domingo Catalán i Florencio Pelaz. A més, lluny de les fronteres de l’Estat, Francisco i Catalán serien els primers atletes colomencs en participar en la Marató de Nova York (1977), sent part de l’equip català que quedaria tercer en la classificació per països.

A nivell organitzatiu, l’èxit més destacat de l’Atlétiko Santa Coloma arribaria el 1984, quan les gestions de la junta presidida per Cándido Orduna i la influència del mestre Amorós durien el campionat d’Espanya de Croos de clubs a Can Zam. “És l’esdeveniment relacionat amb l’atletisme més important que mai ha succeït a Santa Coloma. Equivaldria a organitzar una Copa del Rei de bàsquet actual”, relatava Joan Antoni Balsera, a qui 6 segons privarien de participar en la marató dels Jocs Olímpics de Seül.

Convivència i evolució

Després d’una dècada gloriosa a cavall dels setanta i els vuitanta, l’Atlétiko inauguraria una nova etapa de convivència amb un club nouvingut a la ciutat: el Corredors de Fons (1986). Els plantejaments dels primers presidents del Corredors, Luis Garcia i Josep Llorca, permetrien a Santa Coloma descobrir una fórmula alternativa d’encarar l’atletisme.

L’excel·lència esportiva i l’alt rendiment continuarien sent importants, tot i que el moviment popular generat al voltant de curses emergents com la del Corte Inglés passaria a un primer pla.

Malgrat comptar amb una clara dualitat al municipi, la relació entre l’Atlétiko i el Corredors de Fons faria possible que l’esport evolucionés. Tots dos, convençuts de la necessitat d’abandonar la instal·lació antiga de Prat de la Riba i units pel somni de poder gaudir d’unes pistes d’atletisme reglamentàries, acabarien confirmant la seva fusió. El 1995, l’actual Unió Colomenca d’Atletisme (UCA) veuria la llum.

L’atletisme i la cursa social

Deixant a un costat els èxits esportius, l’emergència de l’atletisme a Santa Coloma de Gramenet oferiria un immillorable espai per créixer a molts infants massa acostumats a conviure amb les interminables jornades laborals dels seus pares. “Ser campió de Catalunya i Espanya et permetia viatjar. Qui podia fer-ho aquí als anys setanta? Només les classes benestants. En certa manera, l’atletisme ens va obrir la porta de l’ascensor social”, relatava Joan Antoni Balsera.

Com a anècdota curiosa, el mateix Balsera encara avui recorda com les limitacions d’infraestructures d’entrenament van incidir molt en les proves que els atletes colomencs practicaven durant les èpoques glorioses de l’Atlétiko. “Anaves als campionats de Catalunya i mai veies a cap noi d’un club de Santa Coloma participar en el salt de llargada o en curses de tanques. Nosaltres corríem els 5.000 o els 10.000 metres; als altres els captaven les Escoles Pia”, explicava a aquest diari.

Ja han passat molts anys i mai se sabrà realment fins on hauria pogut arribar l’atletisme colomenc si, des dels orígens, hagués gaudit d’unes instal·lacions de primer nivell. Després de moltes reivindicacions, les pistes Antonio Amorós són ja una realitat i s’han de gaudir al màxim per honorar aquelles persones que no les han pogut veure néixer. Antonio, Josep i Mònica, això també és vostre.

ARTICLES SIMILARS

COMENTARIS

SEGUEIX-NOS

3,747FansAgradda
1,364SeguidorsSeguir
3,315SeguidorsSeguir
17SubscriptorsSubscriure

INSTAGRAM