27/01/2013 – El killer de Marfil Santa Coloma ens rep a casa seva per parlar sobre la seva trajectòria i sobre la brillant temporada que estan fent tant ell com el seu equip.
Després d’una setmana de vacances, Dani Salgado arriba el primer al Jacint Verdaguer per incorporar-se a la primera sessió tàctica de Marfil. El jugador colomenc ens guia fins al vestidor del primer equip, on hi trobem l’espai perfecte per dur a terme l’entrevista.
Acostumat a tractar amb els mitjans de comunicació, Dani Salgado ni s’immuta quan els seus companys d’equip va entrant al vestidor per canviar-se. El vestidor és gairebé ple, però tothom guarda silenci. El respecte de tots per les paraules de Dani Salgado és màxim.
La setmana passada vas representar a Marfil Santa Coloma en el sorteig de la Copa d’Espanya. Et va fer il·lusió començar a palpar l’ambient de la Copa?
Sí, i tant. Sempre he dit que la Copa d’Espanya és el torneig més important i més bonic que hi ha en tota la temporada. Ens reunim la majoria dels jugadors amb tota la gent que gaudeix del futbol sala, i la veritat és que està tenint èxit, perquè la venta d’entrades ha anat molt bé. Vaig gaudir molt l’altre dia, perquè vaig poder veure a amics com Alex, del Pozo. Va ser maco.
Aquesta era la teva primera vegada en un sorteig de Copa?
No. Vaig anar-hi un cop amb el Pozo Múrcia. Aquest any la veritat és que Logronyo és una ciutat que ens ha acollit molt bé. La gent que està implicada treballant per la competició és genial, i tots els jugadors vam coincidir en això. Tinc moltes ganes d’arribar al debut.
33 gols en 19 partits aquesta temporada a la lliga. Fer gols s’entrena o un jugador com tu ja neix amb aquesta virtut?
Sempre s’ha d’entrenar, perquè sinó no arribes a res. Sí que és cert que hi ha jugadors que tenen més facilitat per marcar, i durant la meva carrera una de les meves millors facetes ha estat aquesta: fer gols. Les dues últimes temporades m’estic sorprenent a mi mateix, perquè els números són alts. Però aquest any estic gaudint més, perquè l’equip està en una posició molt bona. Prefereixo mantenir la quarta plaça que marcar més gols.
La teva forma de jugar a canviat molt des que vas debutar com a professional?
Home, sí. Vaig començar molt jove. Era quasi un nen i en aquells temps es jugava un altre tipus de futbol sala. Recordo que tot era més estàtic. El tanca estava més fixat en una posició, després tenies els dos ales i per últim un pivot també bastant estàtic. La imatge típica era veure a Santi de tanca i a Paulo Roberto de pivot. Eren altres temps.
Ara la veritat és que el nivell físic ha millorat i també hi ha molta qualitat en els jugadors. Sobre mi, et diria que sí que he canviat. Amb el pas dels anys aprens a estimar de veritat el futbol sala. Aquest esport m’ho ha donat tot i voldria estar sempre vinculat a ell.
A un equip jove com Marfil li va bé tenir a alguns jugadors veterans per, per exemple, ser més respectats pels àrbitres?
Bé, no hi crec gaire en això dels àrbitres, perquè crec que ells no fan res amb mala voluntat. Sí que sent més veterà pots dialogar més amb ells, però crec que els jugadors joves de Marfil són uns autèntics mestres. El respecte no es guanya amb anys, sinó demostrant coses a la pista, i ells ho estan fent. Són molt bons jugadors i hi crec molt en ells.
Ets conscient que ets un jugador que a banda de jugar, sempre manté llargues converses amb els àrbitres durant cada partit?
Sí, i tant. S’ha de saber jugar una mica amb la psicologia dels àrbitres i dels rivals. Jo admeto que sóc un jugador molt competitiu i de sang calenta, perquè sempre intento anar a 200 revolucions i donar el màxim. Després, tot allò que passa dins d’una pista es queda allà.
Abans de jugar a futbol sala vas provar sort en el futbol onze?
Sí, realment sí. Vaig començar a jugar a l’equip d’un bar del meu barri que es deia Imperio quan era molt petit. Després vaig marxar a un club més seriós en el tema del futbol base, com és el Sant Gabriel. Vaig jugar a Sant Adrià fins a categoria cadet, i després ja vaig fitxar per Industrias García, i als dos anys ja estava debutant amb el primer equip. Les coses m’han sortit molt bé, i per tant crec que vaig fer un bon canvi.
Qui et va aficionar al futbol i com és que vas fer el pas per començar a jugar a futbol sala?
Home, sempre he tingut molt clar que sense els meus pares mai hagués arribat enlloc. Ells sempre es van dedicar a mi i em van donar tot el suport necessari perquè jo pogués jugar. Nosaltres no teníem vehicle propi en aquella època i recordo que ells sempre m’acompanyaven en autobús, en taxi o caminant a Sant Adrià. Tot els hi dec a ells.
Recordo també que en aquella època de cadet, el Sant Gabriel tenia tres equips i quan em tocava passar d’un a l’altre un entrenador em va dir que jo era molt menut per jugar a futbol. Llavors vaig estar a punt de fitxar per l’Espanyol, però al final no hi vaig anar.
Un bon dia, mentre jugava amb amics fent xuts en una persiana del carrer, l’aleshores entrenador del cadet d’Industrias García, Jaro, em va veure i em va dir si m’interessava canviar-me al futbol sala. Em va dir que em donaria unes Munich per entrenar i no m’ho vaig pensar gaire. En el primer entrenament em vaig marejar, amb tots els moviments que es feien a la pista, però un cop adaptat vaig trobar el meu lloc de debò.
Quin o quins jugadors ha admirat més Dani Salgado?
Bé, sincerament jo tinc un gran amic en aquest món, que és Óscar Redondo. Més que un amic és un germà per mi. Ell és més gran que jo, i per mi va ser un exemple en tot, tant en coses purament futbolístiques com a títol personal. Quan començava vaig aprendre molt d’ell i ara és com de la meva família. Després, durant la meva carrera he jugat amb autèntics cracks, però Vinicius era realment increïble. És el jugador més espectacular amb el que he jugat.
Seria bonic entrenar algun dia a un equip fent tàndem a la banqueta amb Óscar Redondo? Et motivaria fer-ho?
No tinc cap dubte que seria una cosa especial i bonica. Ell és un gran entrenador, només fa falta veure la temporada que està fent amb el filial. No et negaré que a vegades ho hem parlat, i ens faria gràcia. Però bé, ara jo em sento molt bé jugant, i físicament estic molt bé. Espero poder jugar molts més anys.
Ha canviat la teva forma de vida, de mantenir una disciplina i de cuidar-te amb el pas dels anys?
I tant. Quan ets jove no penses gaire en aquest aspecte. Si abans et podies permetre el luxe d’anar al McDonald’s i menjar de tot, ara això s’ha acabat. Quan et vas gran i madures en tots els sentits, veus que cuidar-se és bàsic per poder jugar a primer nivell.
Què significa el sobrenom de ‘Nademe’?
Doncs la veritat és que és una unió dels noms dels meus fills amb el de la meva dona. Els meus fills es diuen Nadia i Denis, i la meva dona Meli. Tots tres units fan Nademe.
Això té alguna cosa a veure amb el gest que fas després de marcar en cada partit?
Tinc un tatuatge al braç i sempre que marco li faig un petó perquè hi porto inscrit la inicial de la meva dona. És un gest que sempre faig.
El triomf que Marfil va aconseguir al Palau a l’última jornada de lliga és un dels partits que recordaràs sempre?
Crec que sí. Guanyar al Barça al Palau és una cosa gairebé impossible. Ja no és pels gols que vig marcar, sinó per com va respondre l’equip, donant la cara contra els millors jugadors del món. Personalment, aquest és un dels millors partits de la meva carrera. Després en recordo un altre amb el Martorell, en el qual li vaig fer cinc gols al Pozo Múrcia.
El teu quart gol al Palau va fer la volta al món. Quan vas controlar la passada llarga de Dídac sabies el poc angle que tenies per xutar?
La veritat és que sí. Sabia que tenia molt poc angle, i quan la pilota sortia de les mans de Dídac vaig veure que Torras venia per intentar evitar que rematés. Amb el control la pilota em va quedar en bon lloc, i simplement vaig intentar xutar entre els tres pals. En una jugada com aquella el més normal és que la pilota acabi en un altre lloc, no a l’escaire, però penso que va ser un premi al treball que vam fer amb Dídac tota la setmana. Vam preparar molt bé aquestes passades llargues.
Quan vas ser agredit per Wilde al Palau, el partit va canviar. La teva reacció va ser la millor, perquè hauries pogut acabar tu expulsat. Com ho vas viure?
Home jo era conscient de tot. Ens faltava alguna motivació extra per agafar-nos al partit. Amb Wilde sempre tenim algun ‘pique’ sa, però el considero un gran professional i un gran jugador. Allò va quedar dins de la pista i ja està.
Amb una família ja formada, el teu desig de jugar aquí o allà acaba sent secundari? La família és ara el més important?
Sense cap tipus de dubte. Jo ara ja no prioritzo el tema de buscar bons contractes, sinó que els meus fills i la meva dona visquin en un lloc on puguin ser feliços. Ara mateix a Marfil Santa Coloma tots quatre estem molt bé. Encantats.
Per últim, no et puc deixar de preguntar pels rumors sobre una possible oferta del Kairat Almaty de Kazajistán. Què hi ha de cert en tot això?
Bé, jo prefereixo no parlar d’aquest tema. Vull estar centrat en el meu equip. Tinc un representant que porta tots aquests temes, però ara la meva preocupació és només Marfil Santa Coloma. Res més.
