spot_img
spot_img

Adolfo: “El meu pare ha estat clau en la meva carrera”

07/11/2014 – L’ala-pivot de Marfil fa balanç de la seva primera experiència a la selecció espanyola absoluta i repassa els millors episodis del seu currículum professional.

L’octubre del 2014, cinc anys després de debutar amb el primer equip de Marfil quan tot just era un adolescent, Adolfo Fernández (21) ja ha pogut tastar què suposa posar-se la samarreta de l’absoluta.

En aquella primera experiència a la LNFS (2009-2010), Juanito el va fer debutar contra Caja Segovia en el primer partit de lliga del curs jugat al Jacint Verdaguer (4-1). Adolfo, lluint el número 17 a l’esquena, només tenia 16 anys i es va convertir en el debutant més jove de la competició.

Llavors, tothom parlava d’ell com la perla del planter de Marfil i com un dels jugadors amb més projecció del país. Cinc anys després, Adolfo s’ha consolidat com un dels referents del conjunt colomenc i, tot i ser encara extremadament jove (21), ja és el tercer jugador que més temporades ha jugat al primer equip de la plantilla actual (aquesta és la sisena).

Només els dos veterans de l’equip, el capità Rubén González (34) i el pitxitxi, Dani Salgado (34), i Albert Segura (27), acumulen més temps a la primera plantilla de Marfil que Adolfo.

El 21 d’octubre, Venancio López va fer pública la convocatòria de l’absoluta per jugar un torneig quadrangular a Macedònia. Adolfo ni es podia imaginar que entraria a la llista del seleccionador nacional.

“Estava a casa, tranquil i sense saber res, i de sobte em va trucar Juan Carlos León, gerent de Marfil, i em va donar la notícia. Em vaig quedar en blanc completament”, admetia l’ala-pivot colomenc.

La reacció dels familiars va ser “d’una alegria increïble”, revelava el jugador. “Els meus pares i la meva nòvia es van posar molt contents. Jo em vaig quedar una mica impressionat perquè no m’ho esperava per res”, explicava Adolfo.

Dies després de rebre la notícia, Espanya es va concentrar i va viatjar cap a Skopje (Macedònia) per tal d’enfrontar-se a Turquia (11-1) i Macedònia (1-6). Adolfo va poder tenir minuts en els dos partits, marcant un total de tres gols.

“Abans del viatge estava molt nerviós. Quan em vaig veure a l’aeroport, esperant als companys i que, de sobte, apareixien tots, doncs no m’ho creia”, afirmava Adolfo. El jugador de Marfil explicava que Miguelín, un dels pesos pesats del vestidor de l’absoluta, va estar especialment atent amb ell, per tal d’integrar-lo en la dinàmica de l’equip. “Em va ajudar molt”, reconeixia el propi Adolfo.
Després de diversos dies de convivència, el jove colomenc posava una nota alta a la primera experiència amb el combinat nacional. “Em vaig sentir com un jugador més. Tothom es va portar bé amb mi. No em van fer les típiques bromes que sempre els cauen als nous”, deia Adolfo rient.

De la mateixa manera, la connexió amb el seleccionador, Venancio López, va ser “positiva”. “Va ser molt clar amb mi. Em va dir que si estava allà era per alguna cosa i perquè m’ho havia guanyat. Vol que treballi com fins ara i que segueixi així”, comentava l’ala-pivot de Marfil.

Per Adolfo compartir habitació amb tota una estrella com Fernandao va ser espectacular i l’experiència de representar al seu país va ser increïble. “És el nivell màxim al que es pot aspirar”, reconeixia el colomenc.

Un pas per davant de la resta

Adolfo Fernández va començar a jugar a futbol sala quan tot just anava al parvulari. Amb 3 anys, i amb el seu pare d’entrenador, l’actual ‘7’ de Marfil va fer les seves primeres passes al costat d’una pilota a l’escola Lluís Millet. “Inclús vaig arribar a jugar de porter durant un temps”, admetia el mateix Adolfo.

El seu fitxatge per Marfil va ser “pura casualitat”. Adolfo tenia 8 anys i, un bon dia, va acompanyar al seu pare i a Alex Del Barco, actual jugador del filial, perquè aquest últim fes una prova per entrar a les categories inferiors del club. “Els entrenadors em van dir que si volia entrenar, i just acabar ja li van comunicar al meu pare que em volien”, explicava Adolfo.

“El meu pare no les tenia totes. Volia que fes un any més amb ell i després que marxés a Marfil, però jo tenia clar on volia jugar”, relatava. Fent gala d’una enorme determinació, Adolfo va iniciar el seu viatge cap al primer equip amb només vuit anys.

En categoria cadet, l’ala-pivot ja va confirmar el seu talent, marcant 123 gols en una temporada. La confiança que Marfil va dipositar en ell i l’exigència del seu pare van ser vitals per fer el salt definitiu cap a Primera Divisió.

“Tota la meva família és molt important per mi, però el meu pare és una figura bàsica en la meva carrera. Sempre m’ha exigit moltíssim i ha estat crític. M’ha ajudat a tenir la mentalitat de treball que tinc ara. Mai s’ha dedicat a elogiar-me i prou”, explicava Adolfo.

“Jo sé que pateix moltíssim en els partits i que és el meu seguidor número u”, afirmava també el jugador colomenc sobre el seu pare.

Referents clars

Quan Adolfo va aterrar al primer equip de Marfil, l’ala-pivot colomenc de seguida va tenir clar quins havien de ser els seus jugadors referència. Óscar Redondo, primer, i Dani Salgado, posteriorment, es van convertir en el seu mirall. “El seu joc és el que s’assembla més al meu i per això em fixava molt en ells”, reconeixia Adolfo.

Tot i sentir-se com un més, el primer any d’Adolfo a la LNFS no va ser senzill (2009-2010). “Tot era nou per a mi. Era el més jove i mai havia estat en un equip professional. Sobretot era estrany fer els desplaçaments per jugar a fora”, admetia el jugador de les Oliveres.

En tots aquests anys que Adolfo porta vestint la samarreta de Marfil, sempre ha mirat amb admiració al president de l’entitat, Vicenç Garcia. “Diria que és la millor persona que hi ha en el futbol sala espanyol. Fa un esforç increïble per mantenir les categories inferiors i el primer equip. Tothom li té un gran respecte”, afirmava Adolfo Fernández.

Identificat amb els seus orígens

Santa Coloma i, concretament, el barri de les Oliveres, un dels més humils de la ciutat, són i seran sempre la referència d’Adolfo. “Les Oliveres és el meu lloc preferit de la ciutat. És on hi passo la major part del temps, sobretot al bar on hi ha la seu de la meva penya”, relatava.

Adolfo se sent “molt orgullós de ser de Santa Coloma” i de poder jugar “a l’equip de casa meva”. El jugador de Marfil, doncs, sent molt els colors del club i desitja amb totes les seves forces que la trajectòria de l’equip a la lliga millori.

“No hem tingut un inici de temporada fàcil. Al principi cada setmana ens faltaven dos o tres jugadors per entrenar, i això feia baixar la qualitat dels entrenaments”, reconeixia.

Segons Adolfo, “defensivament ens està costant assolir el nivell de l’any passat. A més, partits igualats que la temporada passada guanyàvem, ara ens està costant tirar-los endavant”.

La classificació pels quarts de Copa del Rei assolida a Gran Canaria (4-5) ha estat una bona injecció de moral per l’equip. Dissabte toca rebre a Burela (18:30h), i Adolfo és conscient que l’equip “té pressió, perquè no es pot fallar”.

Fa quasi 20 anys, en qualsevol racó de les Oliveres, Adolfo ja començava a gaudir del futbol jugant amb “llaunes o pilotes punxades”. Ara, l’ala-pivot vol repetir classificació per la Copa i pel play-off amb Marfil i mirar de seguir comptant amb minuts a la selecció absoluta.

ARTICLES SIMILARS

COMENTARIS

SEGUEIX-NOS

3,747FansAgradda
1,364SeguidorsSeguir
3,315SeguidorsSeguir
17SubscriptorsSubscriure

INSTAGRAM