L’exposició ‘Crits’ dona veu a deu protagonistes supervivents de la violència masclista
El passat 16 de febrer va tenir lloc a la CIBA un retrobament molt especial, el qual va congregar en un espai íntim i d’apoderament a diverses valentes protagonistes, les dones que es van deixar fotografiar per la colomina Raquel Aznar, l’autora del projecte, en una exposició tant dolorosa com alliberadora. I és que totes elles tenen un punt en comú: Totes van sobreviure a la violència masclista, i ara, a través de l’art, alcen la seva veu després d’anys d’una vida sotmesa i silenciada, la qual no depèn de posicions socials, cultures ni races.
Donar llum a les ferides
Els deu retrats de les protagonistes de l’exposició és una carta de presentació dolorosa i a la vegada redemptora que indueix a reflexionar sobre la vulnerabilitat dels drets de les dones davant el masclisme, una violència dins d’una “normalitat” acceptada que, en aquest cas, la destrueix per complet amb només una mirada i una frase, una de les moltes que van haver d’escoltar temps enrere per part dels seus maltractadors. Aquestes són les mateixes que ara donen una immensa força verbal al context dels seus retrats, i les que demostren que la seva suposada ‘vergonya’ és també la seva llum per sortir, apoderar-se i visibilitzar aquesta xacra social, també per totes les dones que, lamentablement, no han pogut fer-ho.
L’exercici de Raquel en fotografiar a les seves protagonistes li va tornar a afrontar a una realitat massa coneguda també per ella, ja que amb algunes d’elles també ha compartit dies de reflexió a les diverses cases d’acollida on es van veure abocades després del seu definitiu “prou” entre quatre parets i una amenaça constant. D’aquesta manera, malgrat que cadascuna d’elles va expressar la seva vivència amb una sola frase marcada per sempre a la seva memòria, totes coincideixen en un mateix punt: a totes les feien sentir molt “petites”. Se sentien ‘ningú’, com si no fossin ‘aptes’ per viure d’una altra manera, destruïdes en l’engany de creure’s per sota de la resta, segons paraules de la mateixa Raquel. Sens dubte, una qüestió universal que també impedeix veure la gravetat de la situació per aquestes dones, independentment del tarannà de cadascuna com un altre estereotip que s’hauria de desterrar per avançar.
El paper de ‘víctima’ social
Tanmateix, la Raquel assenyala que sovint és la mateixa societat la que no està preparada per abordar la violència que pateixen les dones, ja que solen ser les que han de fugir del seu entorn, en contra de les restriccions que se solen establir envers els mateixos agressors. D’aquesta manera, l’etiqueta de ‘víctima’ amb els diversos estats d’ànims que transiten les dones sotmeses a la violència és una altra reivindicació: La condició de ser dona mai pot ser la raó de patir cap mena de violència, però sovint, per les dones visiblement més vulnerables, la mateixa societat és la que marca el seu paper de ‘víctima’, fet que provoca encara més dificultats per l’ajuda i la conscienciació que necessiten per aconseguir una vida millor, amb persones qualificades i empàtiques que puguin accelerar el procés de viure sense por ni, sobretot, un usual desconcert inadmissible després de decidir posar el límit a una vida d’abusos i violència.
Tanmateix, l’educació sobre la igualtat entre sexes en edats primerenques és una de les claus per avançar en la xacra social de la violència masclista. Una dilatada herència generacional que necessita ser reeducada amb valors com el respecte per a qualsevol persona i que agilitzaria el canvi per fer sentir a tota la societat segura i responsable.
Sobre l’obra
‘Crits’ és el projecte personal i l’exposició fotogràfica de Raquel Aznar, una intrèpida fotògrafa i activista d’igualtat que, amb la mateixa experiència que les seves protagonistes, vol donar visibilitat a les diverses violències que pateixen les dones i aportar el seu granet de sorra en contra el masclisme mitjançant l’art de la fotografia; una eina que sempre l’ha apassionat perquè és capaç de tractar, afrontar i superar realitats complexes mitjançant la llum especial i particular de cada persona que passa pel seu objectiu. Segons les seves paraules, la fotografia sempre li ha acompanyat, especialment en situacions difícils. El que en un primer moment li servia per evadir-se, va donar pas amb el temps en la seva forma de vida, i ja no s’imagina una vida sense ella. D’aquesta manera, també per experiència pròpia, els temes vinculats a les violències masclistes són recurrents a la seva obra.
Un projecte traduït en una necessitat personal que transforma el silenci en crits de rebuig a cap mena de violència; els que no es poden escoltar davant de situacions masclistes. Per totes elles.
