Registrat al Diari de Badalona

El primer curs sense la Trini, una directora emblemàtica

Manuel Arenas - 04/10/2016
Acte d’homenatge a la Trini.

L’any 1972 va començar a fer substitucions a l’Escola L’Esperança de Baró de Viver -que aquest any celebra el seu 50è aniversari- una jove professora que s’acabaria quedant, com qui no vol la cosa, 44 anys: Trini. El curs passat es va jubilar, i aquest curs 2016-2017 serà el primer que Trini no sigui part de l’equip docent de l’escola, almenys no oficialment.

Quan Trini va començar a donar classes a l’Escola L’Esperança, on va ser la primera dona docent al batxillerat, el centre era l’únic institut de la zona: posteriorment es va crear a Santa Coloma l’Institut Puig Castellar, que va ser el primer a la ciutat, però a finals dels anys 60 i principis dels 70 L’Esperança va ser la referència per a molts colomencs. “Antoni Fogué, expresident de la Diputació de Barcelona, explica que si no fos per L’Esperança ell no hauria pogut estudiar, doncs les escoles de Barcelona eren molt cares. La majoria dels alumnes que hem tingut durant tot aquest temps han sigut de Santa Coloma”, afirma Trini. El curs 2005-2006 Trini es va convertir en la tercera directora de L’Esperança –després dels Srs. Hueso i Jarque-, càrrec que avui ocupa Jesús Abenza. De totes les vivències, Trini n’està sobretot orgullosa d’una: “Estic feliç per haver pogut aconseguir que ningú quedés mai exclòs de l’escola per falta de recursos. Tothom ha de tenir les mateixes oportunitats a l’ensenyament, sinó estem creant una societat desigual: si venia algú sense recursos, intentàvem becar-lo com fos”.

Ara que s’ha jubilat, Trini reconeix que “troba molt a faltar” les classes. En l’etapa com a directora feia més hores de classe de les que li tocaven “perquè a l’escola li faltaven recursos i venia bé que hi hagués un professor més”. Quan va entrar definitiva a l’escola l’any 1974, va haver de deixar un treball de secretaria a un ministeri: “Allà cobrava molt més, però no era feliç”. Després d’una vida sencera a L’Esperança, la docent encara no es pot (ni vol) acomiadar del centre definitivament: “Segueixo venint dos dies a la setmana com a voluntària per ajudar al grup de teatre: és un món que conec i m’apassiona. També li he dit al director que, si em necessita, pot comptar amb mi pel que vulgui”.

Afegeix el teu comentari